La timba del divendres

Com cada divendres a la tarda, en Jaume, en Martí, en Tavi i en Cisquet fan la botifarra en una de les taules del Centre Fraternal.
–Sabeu –diu en Jaume–: diumenge passat vaig anar a pujar l’Everest.
–Au! Quin Everest? –li pregunta en Martí.
–Cony, el de l’Himàlaia. Em diràs que no saps on és l’Everest?
–Estàs torrat. Això només ho fa la gent jove, preparada, la majoria amb oxigen a la boca –replica en Martí–. I amb molt de temps de preparació. Em sembla que ja caduqueges.
–Bueno, doncs no t’ho creguis. Tu mateix!
En Cisquet deixa la puta de bastos sobre el tapet. Callat. En Tonet, el cinc. En Jaume, el nou, acompanyat d’un cop d’artells que se sent de lluny. En Martí, els set de bastons. En Jaume recull.
–Doncs jo, diumenge, vaig anar a Madrid a peu –salta en Cisquet.
–Collons! Un altre que fa el fantasma –diu la veu d’en Martí.
En Jaume arrastra de manilla d’oros. En Martí, el tres. En Cisquet hi carrega l’ou ferrat. En Tavi , quatre solets petits. En Jaume torna a recollir.
–Collons que bona! –diu, cofoi.
–Doncs... sabeu on vaig anar jo, diumenge –es desperta en Tavi.
–Com vols que ho sapiguem? –emprenyat, en Martí.
–Vaig anar a parlar amb en Pla.
–Quin Pla?
–En Josep, home, l’escriptor!
–Collons, un altre! Que no saps que és mort de fa anys, aquest? –replica en Martí.
–Que t’ho creguis, noi! –diu en Tavi. En Jaume torna a deixar la primera carta. Aquest cop, el rei; el d’oros. En Martí, dos ous ferrats. En Cisquet, la puta. I en Tavi falla amb el cinc de copes. I recull.
–Bona! –crida en Martí.
Surt en Tavi amb el cavall de copes.
–Sortida de cavall, sortida d’animal –remuga en Martí.
En Jaume hi deixa la copa grossa; en Martí, sis de petites i en Cisquet hi carrega el rei.
–Esteu ben sonats, amb les vostres històries de pacotilla– diu en Martí, com ofès–. Us penseu que soc subnormal? Jo no vaig per la vida explicant faules inversemblants.
–Collons, doncs digues què vas fer diumenge, tu?
En Martí es posa la mà a la butxaca de l’americana de pana que havia deixat al respatller de la cadira i en treu un saquet de roba.
–Al menys, jo en tinc proves –diu.
Descorda la veta vermella que ferma el sac i vessa el seu contingut sobre la verdor del tapet.
–Sorra de la lluna, amics meus!
La venc a tres-cents euros l’unça.
Alfons Cama i Saballs

Cap comentari:

Publica un comentari