Primer premi de Novel·la Curta 2021 "La Verònica Cartonera"

"Un altre dijous de juny", la meva nova novel·la encara no publicada

Diu el jurat: "L'obra és el procés d’autoconstrucció d’un escriptor. Una novel·la coral que relata un dia en la vida d’aquest protagonista de seixanta-cinc anys. Un menor no acompanyat, una parella de jubilats, un rodamón arruïnat... voltant per una ciutat que no és la seva, ni els dona oportunitats. Descobrirem les seves vides i les històries que arrosseguen. Clarament, l’esperit introspectiu i romàntic forma part de la narració de la història."

La Verònica Cartonera


Calonge, poble de llibres

Aquest dies s'ha fet pública la notícia que el poble de Calonge vol ser la primera "booktown" de Catalunya. Amb el lema "Calonge, poble de llibres". La "Hay-on-Wye" catalana; la del petit poble gal·lès que va inventar un model turístic-cultural amb moltes llibreries per metre quadrat. Una iniciativa sorprenent i que, a la vegada, jo titllaria de magnífica. Desitjo molta sort als promotors d'aquesta iniciativa. I em pregunto si entre tots en serem capaços de reeixir-la.
Per a qui no ho sàpiga, dir-vos que Calonge és el meu poble de naixement. On vaig viure fins a l'edat de deu anys. El poble que ha inspirat bona part de la meva obra literària de ficció. El poble que sovint disfresso d'"Artigues".
I ves per on, jo serè un dels pocs autors nascut al poble empordanès que aspira a ser el primer en farcir-se de llibres i de llibreries amb caràcter permanent.
Tot el meu suport!

Els escriptors Antoni Batista i Coia Valls parlen de "El llarg silenci dels botxins"

   

“Només una gran traça narrativa pot creuar espais i temps sobre el pla en tres dimensions d’històries amagades de la guerra civil espanyola i els camps nazis. Un llibre que et crida a seguir llegint-lo paràgraf a paràgraf, una novel·la que es veu com si fos un documental.”
Antoni Batista


"Una novel·la brillant sobre la memòria, el silenci dels vençuts i la necessitat de rescatar de l’oblit la veritat dels perdedors. Una historia ben documentada, escrita amb mestria, que explora la condició humana, les seves contradiccions i misèries, però també la valentia, la força de l’amor i la lleialtat.
Una interrogació necessària directa al cap i al cor, que commou i ens interpel·la."

Coia Valls

La timba del divendres

Com cada divendres a la tarda, en Jaume, en Martí, en Tavi i en Cisquet fan la botifarra en una de les taules del Centre Fraternal.
–Sabeu –diu en Jaume–: diumenge passat vaig anar a pujar l’Everest.
–Au! Quin Everest? –li pregunta en Martí.
–Cony, el de l’Himàlaia. Em diràs que no saps on és l’Everest?
–Estàs torrat. Això només ho fa la gent jove, preparada, la majoria amb oxigen a la boca –replica en Martí–. I amb molt de temps de preparació. Em sembla que ja caduqueges.
–Bueno, doncs no t’ho creguis. Tu mateix!
En Cisquet deixa la puta de bastos sobre el tapet. Callat. En Tonet, el cinc. En Jaume, el nou, acompanyat d’un cop d’artells que se sent de lluny. En Martí, els set de bastons. En Jaume recull.
–Doncs jo, diumenge, vaig anar a Madrid a peu –salta en Cisquet.
–Collons! Un altre que fa el fantasma –diu la veu d’en Martí.
En Jaume arrastra de manilla d’oros. En Martí, el tres. En Cisquet hi carrega l’ou ferrat. En Tavi , quatre solets petits. En Jaume torna a recollir.
–Collons que bona! –diu, cofoi.
–Doncs... sabeu on vaig anar jo, diumenge –es desperta en Tavi.
–Com vols que ho sapiguem? –emprenyat, en Martí.
–Vaig anar a parlar amb en Pla.
–Quin Pla?
–En Josep, home, l’escriptor!
–Collons, un altre! Que no saps que és mort de fa anys, aquest? –replica en Martí.
–Que t’ho creguis, noi! –diu en Tavi. En Jaume torna a deixar la primera carta. Aquest cop, el rei; el d’oros. En Martí, dos ous ferrats. En Cisquet, la puta. I en Tavi falla amb el cinc de copes. I recull.
–Bona! –crida en Martí.
Surt en Tavi amb el cavall de copes.
–Sortida de cavall, sortida d’animal –remuga en Martí.
En Jaume hi deixa la copa grossa; en Martí, sis de petites i en Cisquet hi carrega el rei.
–Esteu ben sonats, amb les vostres històries de pacotilla– diu en Martí, com ofès–. Us penseu que soc subnormal? Jo no vaig per la vida explicant faules inversemblants.
–Collons, doncs digues què vas fer diumenge, tu?
En Martí es posa la mà a la butxaca de l’americana de pana que havia deixat al respatller de la cadira i en treu un saquet de roba.
–Al menys, jo en tinc proves –diu.
Descorda la veta vermella que ferma el sac i vessa el seu contingut sobre la verdor del tapet.
–Sorra de la lluna, amics meus!
La venc a tres-cents euros l’unça.
Alfons Cama i Saballs

COVID19, l’oportunitat

Ni d’una guerra nuclear, ni xuclats per una estrella, ni envaïts per humanoïdes verds de galàxies desconegudes... ni d’hòsties en vinagre!

Tard o d’hora els humans –l’espècie humana– desapareixerà de la faç de la terra. Aviat o tard. Com ha passat amb els diplodocus, els mamuts, el tigre de Tasmània, l’os mexicà, la foca monjo o, aviat, el falcó borni.

Però, a diferència de totes les altres, l’espècia "homo sapiens" –l’única saberuda del planeta– ha tingut la capacitat de desenvolupar la intel·ligència.

I perquè li ha servit? Doncs per agrupar-se en clans, en tribus, en religions, en pàtries i protegir-se dels seus veïns, dels que pensen diferent. I han marcat fronteres i imposat lleis autoprotectores. I es maten els uns als altres per causes difícils de comprendre. I tampoc no han estat capaços de repartir amb la «intel·ligència» adquirida el que els hi dona la natura. I han provocat desigualtats insostenibles.

Aquests éssers pensen que dominen tots els altres, però ja fa temps que saben de l’existència d’uns enemics molt perillosos. Pseudoformes vivents minúscules que no són capaces de reproduir-se per si mateixes i que només ho fan a expenses de les cèl·lules que envaeixen. I que quan s’introdueixen en els seus admirats cossos, el desgavell que hi produeixen és tan gran que els pot produir la mort. Uns éssers invisibles que passen d’un cos a l’altre amb una facilitat inversemblant.

I ara, a aquests humans, els ha arribat un atac contundent d’una d’aquestes estranyes i diminutes espècies. Els ha estallat una nova guerra als morros. Sense el material antibèlic necessari. Una guerra biològica. Una guerra que no diferència fronteres, ni clans, ni nacions, ni estratègies. Aquests éssers invisibles salten d’un humà a l’altre amb la facilitat que ho fan als arbres els simis a la selva.

Per què els serveix, als humans, tot aquest arsenal destructiu acumulat any rere any per a les seves confrontacions ideològiques? Per a res de bo!

Ara només els més vells i els més dèbils sucumbeixen a l’atac. Un cinc, un sis, per cent dels infectats? I quan arribi la forma mutant definitiva? La del cent per cent? La que els cossos dels humans no puguin suportar? On la immunitat ja no existeixi? On aquests éssers buscavides voleïn per l’aire com el pol·len de les flors?

Quan se n’adonaran aquests humans de l’estratègia equivocada dels seus dirigents? Per què no paren de fabricar arsenals, de declarar guerres innecessàries, de massacrar la població, d’augmentar les desigualtats. Per què no dediquen els esforços en una lluita conjunta per retardar l’apocalipsi. El biològic. És clar!

Serà una altra oportunitat perduda?

"El camí dels cirerers" penjada a Internet


La meva primera novel·la El camí dels cireres, penjada a Internet.
Bona lectura!

Aquí teniu l'enllaç:
http://www.camafamily.com/elcamidelscirerers_internet.pdf


Premi Crexells: amb profund desencís

A l’atenció del jurat del premi Crexells 2018 de l’Ateneu Barcelonés.
El dia 3 de maig vaig tenir la grata notícia que la meva novel·la “L’olor de la seva pell” era finalista, junt amb altres sis, al premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès.
L’editorial Gregal i jo mateix vam tenir la voluntat de presentar-la a aquest prestigiós premi com a obra publicada l’any 2017.
Avui m’he assabentat de la lògica polèmica sorgida després que el jurat hagi incorporat com a finalistes altres quatre títols dels trenta-tres que es van presentar inicialment.
Incomplir les bases és un despropòsit, un desprestigi per al mateix premi i una falta de respecte per als participants. Així que, amb un desencís profund, em veig en l’obligació moral de retirar la meva novel·la.
Un agraïment als socis de l’Ateneu i als clubs de lectura que vàreu fer costat a “L’olor de la seva pell”.

Alfons Cama i Saballs
Tarragona, 29 de maig de 2018