Calonge, poble de llibres

Aquest dies s'ha fet pública la notícia que el poble de Calonge vol ser la primera "booktown" de Catalunya. Amb el lema "Calonge, poble de llibres". La "Hay-on-Wye" catalana; la del petit poble gal·lès que va inventar un model turístic-cultural amb moltes llibreries per metre quadrat. Una iniciativa sorprenent i que, a la vegada, jo titllaria de magnífica. Desitjo molta sort als promotors d'aquesta iniciativa. I em pregunto si entre tots en serem capaços de reeixir-la.
Per a qui no ho sàpiga, dir-vos que Calonge és el meu poble de naixement. On vaig viure fins a l'edat de deu anys. El poble que ha inspirat bona part de la meva obra literària de ficció. El poble que sovint disfresso d'"Artigues".
I ves per on, jo serè un dels pocs autors nascut al poble empordanès que aspira a ser el primer en farcir-se de llibres i de llibreries amb caràcter permanent.
Tot el meu suport!

Els escriptors Antoni Batista i Coia Valls parlen de "El llarg silenci dels botxins"

   

“Només una gran traça narrativa pot creuar espais i temps sobre el pla en tres dimensions d’històries amagades de la guerra civil espanyola i els camps nazis. Un llibre que et crida a seguir llegint-lo paràgraf a paràgraf, una novel·la que es veu com si fos un documental.”
Antoni Batista


"Una novel·la brillant sobre la memòria, el silenci dels vençuts i la necessitat de rescatar de l’oblit la veritat dels perdedors. Una historia ben documentada, escrita amb mestria, que explora la condició humana, les seves contradiccions i misèries, però també la valentia, la força de l’amor i la lleialtat.
Una interrogació necessària directa al cap i al cor, que commou i ens interpel·la."

Coia Valls

La timba del divendres

Com cada divendres a la tarda, en Jaume, en Martí, en Tavi i en Cisquet fan la botifarra en una de les taules del Centre Fraternal.
–Sabeu –diu en Jaume–: diumenge passat vaig anar a pujar l’Everest.
–Au! Quin Everest? –li pregunta en Martí.
–Cony, el de l’Himàlaia. Em diràs que no saps on és l’Everest?
–Estàs torrat. Això només ho fa la gent jove, preparada, la majoria amb oxigen a la boca –replica en Martí–. I amb molt de temps de preparació. Em sembla que ja caduqueges.
–Bueno, doncs no t’ho creguis. Tu mateix!
En Cisquet deixa la puta de bastos sobre el tapet. Callat. En Tonet, el cinc. En Jaume, el nou, acompanyat d’un cop d’artells que se sent de lluny. En Martí, els set de bastons. En Jaume recull.
–Doncs jo, diumenge, vaig anar a Madrid a peu –salta en Cisquet.
–Collons! Un altre que fa el fantasma –diu la veu d’en Martí.
En Jaume arrastra de manilla d’oros. En Martí, el tres. En Cisquet hi carrega l’ou ferrat. En Tavi , quatre solets petits. En Jaume torna a recollir.
–Collons que bona! –diu, cofoi.
–Doncs... sabeu on vaig anar jo, diumenge –es desperta en Tavi.
–Com vols que ho sapiguem? –emprenyat, en Martí.
–Vaig anar a parlar amb en Pla.
–Quin Pla?
–En Josep, home, l’escriptor!
–Collons, un altre! Que no saps que és mort de fa anys, aquest? –replica en Martí.
–Que t’ho creguis, noi! –diu en Tavi. En Jaume torna a deixar la primera carta. Aquest cop, el rei; el d’oros. En Martí, dos ous ferrats. En Cisquet, la puta. I en Tavi falla amb el cinc de copes. I recull.
–Bona! –crida en Martí.
Surt en Tavi amb el cavall de copes.
–Sortida de cavall, sortida d’animal –remuga en Martí.
En Jaume hi deixa la copa grossa; en Martí, sis de petites i en Cisquet hi carrega el rei.
–Esteu ben sonats, amb les vostres històries de pacotilla– diu en Martí, com ofès–. Us penseu que soc subnormal? Jo no vaig per la vida explicant faules inversemblants.
–Collons, doncs digues què vas fer diumenge, tu?
En Martí es posa la mà a la butxaca de l’americana de pana que havia deixat al respatller de la cadira i en treu un saquet de roba.
–Al menys, jo en tinc proves –diu.
Descorda la veta vermella que ferma el sac i vessa el seu contingut sobre la verdor del tapet.
–Sorra de la lluna, amics meus!
La venc a tres-cents euros l’unça.
Alfons Cama i Saballs

COVID19, l’oportunitat

Ni d’una guerra nuclear, ni xuclats per una estrella, ni envaïts per humanoïdes verds de galàxies desconegudes... ni d’hòsties en vinagre!

Tard o d’hora els humans –l’espècie humana– desapareixerà de la faç de la terra. Aviat o tard. Com ha passat amb els diplodocus, els mamuts, el tigre de Tasmània, l’os mexicà, la foca monjo o, aviat, el falcó borni.

Però, a diferència de totes les altres, l’espècia "homo sapiens" –l’única saberuda del planeta– ha tingut la capacitat de desenvolupar la intel·ligència.

I perquè li ha servit? Doncs per agrupar-se en clans, en tribus, en religions, en pàtries i protegir-se dels seus veïns, dels que pensen diferent. I han marcat fronteres i imposat lleis autoprotectores. I es maten els uns als altres per causes difícils de comprendre. I tampoc no han estat capaços de repartir amb la «intel·ligència» adquirida el que els hi dona la natura. I han provocat desigualtats insostenibles.

Aquests éssers pensen que dominen tots els altres, però ja fa temps que saben de l’existència d’uns enemics molt perillosos. Pseudoformes vivents minúscules que no són capaces de reproduir-se per si mateixes i que només ho fan a expenses de les cèl·lules que envaeixen. I que quan s’introdueixen en els seus admirats cossos, el desgavell que hi produeixen és tan gran que els pot produir la mort. Uns éssers invisibles que passen d’un cos a l’altre amb una facilitat inversemblant.

I ara, a aquests humans, els ha arribat un atac contundent d’una d’aquestes estranyes i diminutes espècies. Els ha estallat una nova guerra als morros. Sense el material antibèlic necessari. Una guerra biològica. Una guerra que no diferència fronteres, ni clans, ni nacions, ni estratègies. Aquests éssers invisibles salten d’un humà a l’altre amb la facilitat que ho fan als arbres els simis a la selva.

Per què els serveix, als humans, tot aquest arsenal destructiu acumulat any rere any per a les seves confrontacions ideològiques? Per a res de bo!

Ara només els més vells i els més dèbils sucumbeixen a l’atac. Un cinc, un sis, per cent dels infectats? I quan arribi la forma mutant definitiva? La del cent per cent? La que els cossos dels humans no puguin suportar? On la immunitat ja no existeixi? On aquests éssers buscavides voleïn per l’aire com el pol·len de les flors?

Quan se n’adonaran aquests humans de l’estratègia equivocada dels seus dirigents? Per què no paren de fabricar arsenals, de declarar guerres innecessàries, de massacrar la població, d’augmentar les desigualtats. Per què no dediquen els esforços en una lluita conjunta per retardar l’apocalipsi. El biològic. És clar!

Serà una altra oportunitat perduda?

"El camí dels cirerers" penjada a Internet

La meva primera novel·la El camí dels cireres, penjada a Internet.
Bona lectura!

Aquí teniu l'enllaç:
http://www.camafamily.com/elcamidelscirerers_internet.pdf

PREMI CREXELLS: AMB PROFUND DESENCÍS

A l’atenció del jurat del premi Crexells 2018 de l’Ateneu Barcelonés.
El dia 3 de maig vaig tenir la grata notícia que la meva novel·la “L’olor de la seva pell” era finalista, junt amb altres sis, al premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès.
L’editorial Gregal i jo mateix vam tenir la voluntat de presentar-la a aquest prestigiós premi com a obra publicada l’any 2017.
Avui m’he assabentat de la lògica polèmica sorgida després que el jurat hagi incorporat com a finalistes altres quatre títols dels trenta-tres que es van presentar inicialment.
Incomplir les bases és un despropòsit, un desprestigi per al mateix premi i una falta de respecte per als participants. Així que, amb un desencís profund, em veig en l’obligació moral de retirar la meva novel·la.
Un agraïment als socis de l’Ateneu i als clubs de lectura que vàreu fer costat a “L’olor de la seva pell”.

Alfons Cama i Saballs
Tarragona, 29 de maig de 2018

Salutació literària a la Trobada d'autors 2017.
Editorial Gregal. Maçanet de la Selva



Bon dia companys. Bon dia gent de Gregal. Bon dia a tothom.

Gràcies, Jordi, per haver-me fet l’honor de proposar-me per aquesta “salutació literària d’obertura” –crec que en deies– i que, francament, no sé si en sóc el més mereixedor en veure les cares de tota la “gregalada” que per tercera vegada s’aplega en aquest teatre.

M’heu de permetre la llicència que, abans de res, us hagi parlat d’aquesta forta ventada que des del nord-est bufa amb força i que no és, ni més ni menys, que la de l’Editorial de Maçanet.

Jo no us parlaré de poesia com ho van fer els companys que em van precedir en la feina que ara m’ocupa. Jo no sóc poeta com els altres dos Jordis: en Serra, el palamosí i en Roig, el palmarenc. No! Jo us parlaré –si me me’n surto– només de narrativa; de ficció; de novel·la.

Us parlaré des del punt de vista d’una persona que es va posar a escriure amb una seixantena a sobre. Una persona educada en les ensenyances del franquisme, que va arribar a l’edat madura sense saber un borrall de català escrit. Una persona amb ganes de vomitar interioritats, de contar històries viscudes, històries explicades, històries amagades. Transformant-les, falsejant-les... inventant-les quan calia. Volent emular –pobre ingenu– les millors plomes de la literatura catalana. I per més glòria de Déu, amb una formació estrictament científica, tècnica.

No us recordaré les dificultats que, sense padrins, sense premis, sense difusió mediàtica tenim els autors novells àvids de mostrar les nostres dèries, les nostres farses, les nostres trames, posant-les sobre fulls de paper en blanc. D’això, de les dificultats, ja us en parlen els editors, els agents literaris, els distribuïdors, els llibreters...

Jo us parlaré de la il·lusió d’escriure. Millor dit, de narrar. Perquè escriure i narrar no és el mateix. Escriu el periodista, l’articulista, l’assagista, el dramaturg, el poeta... Però, només narra qui té una història per explicar. Falsa, mig falsa o verdadera. Curta o llarga. Posada en el present, en el passat o en el futur. Realista, surrealista o fantàstica. Des de l’interior més amagat del protagonista o des de l’omnisciència d’un Déu totpoderós.

Us parlaré de facetes de l’escriptura que, barrejades amb sentit, tenen l’objectiu de crear una obra d’art.

I us en parlaré des del meu aprenentatge d’escriptor:

Quan m’hi vaig posar tan sols tenia una obsessió. Comprovar si era capaç d’utilitzar el llenguatge –la meva llengua, la que havia après a escriure de gran– tal com ho feien els autors que llegia. Sí: la llengua, el llenguatge. El llenguatge literari, és clar. Sabia que no podia crear un relat decent si no dominava l’escriptura. D’aquí va sorgir un primer llibre, que –ara– no m’atreveixo a dir-ne novel·la. Flaixos de la vida d’un personatge amb una trama senzilla, però amb un català que jo pretenia acurat... Un llibre autoeditat, per descomptat.

No per molt repetit, no ho vull deixar de dir: «Escriure és un ofici». Apassionant, íntim, solitari... Però, un ofici. I jo, amb aquell llibre, hi vaig iniciar el meu autoaprenentatge.

Quan em vaig endinsar en el meu segon relat, tocat per aquella il·lusió de què us parlava, ja portava dins una història per explicar, una sensació que –estic ben segur– molts coneixeu. Llavors encara pensava que un novel·lista havia de ser aquell Déu omniscient que ho sap tot de tots els seus personatges: el que fan, el que diuen, el que pensen... I per això el relator, sense més, fou algú que s’ho mirava tot des de fora.

Que difícil se’m va fer poder-me separar d’aquell narrador! Allunyar-me –jo l’autor– de la «veu anònima» que ens havia d’explicar aquella història; una història que, en part, era la meva.

Amb aquell llibre, l’aprenentatge de l’ofici anava donant els seus fruits. L’argument i la trama –la manera de conformar la narració– semblaven aconseguits. Però, i els personatges? Havia entrar prou endins, dels personatge? Parlaven prou? Els feia pensar? Els hi havia donat la veu adequada?

A la segona novel·la, –la darrera publicada, una història d’immigració– amb vaig voler apartar des del principi d’”aquella figura irreal” que m’havia de fer de mitjancer amb el lector. Una veu narrativa que també ens va explicar la història des de fora. Tanmateix, però, no vaig voler perdre de vista la veu dels personatges. Fins hi tot, trencant cànons idiomàtics i entrant –en algun dels diàlegs– en les parles castellà-peruanes de la protagonista amb les seves filles... El llenguatge! Altra vegada la llengua!

«Fíjese que ando bien enamorada del muchacho, Julito, que le vengo contando en mis cartas, Mamita».

Veus, d’unes gents de l’altiplà andí, que, fins i tot, m’havia revisat un col·lega peruà.

Llenguatge, personatges, trama, veus mimètiques... i el temps? Com havia organitzat el temps de la narració?

«Qui domina el temps domina el relat!», m’havia dit algú.

En cap de les dues novel·les publicades he fet una escriptura lineal en el temps. Una, comença amb la primera visita del fill i seva xicota a casa dels pares; una jove que farà obrir el bagul dels records al futur sogre. L’altra, amb un cadàver flotant al port de Tarragona, la identitat del qual ens portarà de corcoll durant mitja novel·la. Sempre, doncs, generant expectatives al lector. Però intentant que, a la vegada, no es perdi entre l’entramat temporal.

Cada història –ja ho sabem– té mil maneres d’explicar-se. La perícia de l’autor en organitzar la trama farà despertar més o menys l’interès del lector. Cal evitar, amb la millor estratègia, que no deixi la lectura a les primeres pàgines.

He parlat de l’autor, del narrador i dels personatges. Deixeu-me que us parli, ara, doncs, del lector, la figura que ha de tancar el cercle del recorregut del nostre relat; “novel·la” si l’entitat del text s’ho mereix.

Hi ha qui diu que escriu per a ell mateix. Jo no hi he cregut mai, en aquesta manera de veure l’escriptura en narrativa. Jo escric pel lector. Pels lectors, i quants més, millor. Així que quan m’hi poso “intento” no defraudar-lo. Fer-li la lectura comprensiva, que es trobi immers en els llocs on passen els fets, no deixar que es perdi el mig d’una trama enteranyinada, no donar-li informació que no l’interessa, pensar que és una persona intel·ligent, fer que tot li sigui versemblant, generar-li expectatives, deixar que ell mateix tanqui històries inacabades...

Això sí, també escric perquè, com a primer lector, el text, m’agradi a mi. El llegeixo i el rellegeixo fins a trobar-li la millor forma de que sóc capaç, els mots adequats, els adjectius adients... amputant paraules, textos, informació sobrera.

A més, hem de pensar que d’un mateix text, cada lector en llegeix una història diferent. Tot depèn de les seves experiències vitals, del seu pòsit cultural. N’hem de ser conscients. De cada novel·la he rebut comentaris ben diversos. Doncs, a cada lector li han interessat aspectes diferents. Estic segur que els que escriviu també sabeu de què parlo.

En aquest meu recorregut d’aprenentatge, un nou text córrer pels calaixos de l’editor. Segons m’ha dit, amb bones expectatives.

En aquest nou relat, m’he volgut endinsar a la pell del protagonista: li faig explicar la seva pròpia història, des de dins. Ell només sap el que ha viscut, el que veu, el que sent. Ell, no coneix res del que pensen els altres. Res del que no percep amb els seus propis ulls. Res del que el seu recorregut vital no li ha proporcionat. Com autor, us he de confessar, que aquest penques de narrador, encara m’ho ha posat una mica més difícil.

Quan a la organització de la trama, deixeu-me que us llegeixi el que hi tinc pensat posar a la introducció del llibre:

«No esperis trobar un ordre evident en la lectura d’aquesta història.
Com no la té el pensament del protagonista: ara adult, ara nen, ara jove...»


Ja ho veieu: pretenc que el temps de la narració hi torni a jugar un paper important. En tot cas, els lectors diran si me n’he sortit, o no.

«Escriure, com viure, es dubtar. Escriure és crear del no-res –o del dubte– amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules»

Aquestes últimes, són sentències del mestre Cabré. Penso que, almenys en aquestes, tots hi podem estar d’acord.

Al principi parlava de la il·lusió en aquest meu aprenentatge de l’ofici d’escriptor. Il·lusió –i goig– per poder “crear” vides. Traficar amb les vides d’altres persones. Fer-les néixer, créixer o morir. Vides que conviuen amb nosaltres. ¿O no és veritat que cadascú dels que som aquí, els que escrivim, vivim amb els nostres personatges? Amb els que ara portem dins, i que més endavant voldríem que visquessin en la consciència de moltes més persones?

Ficció? Realitat? Què més dóna? Qui pot pensar que don Quixot no es va passejar pels camps de la Manxa? Que l’Emma Bovary no es va mal casar amb un metge de poble? Que la Colometa no era una de les dones que van viure, guerra i postguerra dura, al barri de Gràcia?

Deixeu-me que, per acabar, incideixi en el procés creatiu de qualsevol obra narrativa i us llegeixi una reflexió de Umbert Eco, inclosa a la “postil·la” d’El nom de la rosa:

«Quan l’autor ens diu que ha treballat endut pel rapte de la inspiració, diu mentida».

I a continuació –i un cursiva– hi afegeix una sentència atribuïda, també, al “nobel” del realisme màgic:

«El “geni” és 20% inspiració i 80% transpiració».

Doncs, ja ho veieu: ofici, dedicació i treball, amb tant sols una espurna d’il·luminació divina! Transpiració –suor!– ens apunta l’autor d’aquella magnífica novel·la en què un “personatge testimoni” ens narra com ell i el seu mestre es mouen entre les hores canòniques de la vida d’uns monjos durant una setmana d’intrigues.

Altra cop el narrador; altra cop els personatges; altra cop els temps narratiu. L’estil, aquella manera d’escriure que caracteritza a cada autor, que li posi cadascú.

I permeteu-me que, lligant-ho amb aquest “tret literari” que ens diferencia als autors –l’estil– i després d’aquesta petita explicació sobre la meva experiència literària, acabi amb una reflexió del mateix gran autor. Un toc d’atenció per a la reflexió, un contrapunt.

«Explicar com has escrit no vol dir que hagis escrit bé»

I no vull acabar sense manifestant-vos el goix i l’honor que sento en estar aquí davant representant-vos a tots vosaltres, els autors de la nostra Editorial. Com diria el de Palafrugell: la “gregalada” de què us havia parlat al principi.

I agrair –penso que també ho puc fer en nom vostre– a en Jordi Albertí i a tots els components de l’Editorial Gregal la tasca que fan en aquest difícil món de la cultura, de la cultura catalana; dels llibres.

Agrair-los la confiança que depositen en autors com jo mateix –i com molts dels que estem aquí– que difícilment podríem publicar si no fos per aquesta refiança, aquesta valoració positiva, valenta, de la qualitat literària del que escrivim.

I per a tots: salut, sort i èxits!...

Moltes gràcies

Alfons Cama i Saballs
Maçanet de la Selva, 1 d'abril de 2017