Al primer relat que em vaig atrevir a escriure i a publicar, li vaig posar per títol El camí dels cirerers. El llibre és un compendi d’imatges vitals de la meva primera infantesa al poble que em va veure néixer. Calonge. Allà sota les Gavarres. Quan la plana comença a enfilar cap a la badia de Palamós. I, per força, en un dels passatges hi havia de descriure el carrer i la casa que m’aixoplugaven quan la Quimeta Xemerigues –i el doctor Turró– em van dur al món. Era el dia de Sant Pere de fa una pila d’anys. “Amb una polseguera d’haver batut que no et deixava respirar”, sempre explica la meva mare. Aleshores havien passat tretze anys del de la victòria; o del de la penosa derrota, per una majoria muda de calongins. Llavors, l’anomenaven Puigdavell, al carrer. I jo, a la novel·la, Puigventós per allò de posar-hi ingredients de ficció i despistar al personal. Un carrer de terra, sense clavegueres, sense aigua corrent... sense gairebé res. Només unes quantes cases habitades per gent de pagès. Tanmateix, un carrer viu i plegat de criatures que s’hi movien a l’ample. Amb la botigueta de queviures de la Valentina per anar-hi a fiar; l’obrador d’en Pere Massoni, el carreter, que obria la portalada davant de l’era; un drapaire al capdamunt.. i una bona caminada per anar al Tinard a fer bugada. I, també aquell aviador republicà que havia volat amb els russos a la guerra que va venir després de la nostra, en Nito Displàs, davant mateix de casa meva. I, també la casa de Can Farriol i la de Can Caselles i la de l’Avi Fermí i la de la barcelonina... I la de la Maria castellana... I la de Can Caïm, la de més amunt.
Quan vaig tenir edat i coneixement, la voluntat paterna em va fer anar a col·legi a Ca les Hermanes, al centre del poble. Allí m’havien d’ensenyar de lletra. I fou en aquell itinerari diari d’anar i venir quan vaig descobrir –carrer Puigdavell avall– el camí que va donar nom al meu primer llibre. Una imatge de postal guardada a la memòria durant tota una vida. “Al cim dels cirerers, d’un verd intens, encara hi quedava alguna cirera espicossada pels ocells. I, els nens, sabedors de la seva impotència per arribar al seu abast, ja feia dies que havien deixar de interessar-s’hi”, hi deia en un dels passatges.
Però, com sempre, els anys havien fet de les seves i quan, amb una seixantena a sobre, vaig presentar aquella meva ópera prima a Calonge, de cirerers, ja no se n’hi veien, en aquell lloc. I el camí dels cirerers només era un record imprecís i llunyà dels més anyencs que omplien la sala d’aquella flamant biblioteca.
Per Sant Josep, tres anys després, he tornat a Calonge per presentar Amb dits de molsa, la meva tercera novel·la. L’alcalde ha presidit l’acte i després d’una breu intervenció m’ha donat una agradable notícia: “Al carrer del Puigtavell hi tornen a haver cirerers. –Per afegir–: I, aquests dies, s’hi veu un esclat de poncelles que fa goig de mirar”.
He volgut comprovar-ho i m’hi he arribat. Noves cases han omplert les vores del camí, el carrer s’ha urbanitzat amb una pulcritud envejable... i finalment, els cirerers hi han tornat. Quina agradable sorpresa! Quin goig! Quina il·lusió!
Alfons Cama i Saballs
Març de 2016
Quan vaig tenir edat i coneixement, la voluntat paterna em va fer anar a col·legi a Ca les Hermanes, al centre del poble. Allí m’havien d’ensenyar de lletra. I fou en aquell itinerari diari d’anar i venir quan vaig descobrir –carrer Puigdavell avall– el camí que va donar nom al meu primer llibre. Una imatge de postal guardada a la memòria durant tota una vida. “Al cim dels cirerers, d’un verd intens, encara hi quedava alguna cirera espicossada pels ocells. I, els nens, sabedors de la seva impotència per arribar al seu abast, ja feia dies que havien deixar de interessar-s’hi”, hi deia en un dels passatges.
Però, com sempre, els anys havien fet de les seves i quan, amb una seixantena a sobre, vaig presentar aquella meva ópera prima a Calonge, de cirerers, ja no se n’hi veien, en aquell lloc. I el camí dels cirerers només era un record imprecís i llunyà dels més anyencs que omplien la sala d’aquella flamant biblioteca.
Per Sant Josep, tres anys després, he tornat a Calonge per presentar Amb dits de molsa, la meva tercera novel·la. L’alcalde ha presidit l’acte i després d’una breu intervenció m’ha donat una agradable notícia: “Al carrer del Puigtavell hi tornen a haver cirerers. –Per afegir–: I, aquests dies, s’hi veu un esclat de poncelles que fa goig de mirar”.
He volgut comprovar-ho i m’hi he arribat. Noves cases han omplert les vores del camí, el carrer s’ha urbanitzat amb una pulcritud envejable... i finalment, els cirerers hi han tornat. Quina agradable sorpresa! Quin goig! Quina il·lusió!
Alfons Cama i Saballs
Març de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada