La nova novel·la: "L'olor de la seva pell"

MOLTA IL·LUSIÓ!
EL PROPER MES DE NOVEMBRE ES PUBLICARÀ LA MEVA NOVA NOVEL·LA
L'OLOR DE LA SEVA PELL - EDITORIAL GREGAL.

Primera presentació a TARRAGONA 
Dimarts 28 de novembre 19.00 h.
Sala del Museu d’Art Modern - C. Santa Anna, 8
Amb Jordi Tiñena i Francesc Xavier Tolosana.




La primera frase

Diuen que una bona novel·la sempre té una bona primera frase. Què us semblen aquestes?

“En Silveri estava satisfet del que acabava de llegir.”
El camí dels cirerers

“Cada dia que passava, a casa del doctor Pijoan es parlava amb més insistència d’una noia molt amiga del seu fill Albert.”
Un pessic a l’ànima

“Una barcassa amb unes vint persones a bord gaudia d'una sortida tranquil·la al voltant del port de Tarragona.”
Amb dits de molsa

Salutació literària a la Trobada d'autors 2017.
Editorial Gregal. Maçanet de la Selva



Bon dia companys. Bon dia gent de Gregal. Bon dia a tothom.

Gràcies, Jordi, per haver-me fet l’honor de proposar-me per aquesta “salutació literària d’obertura” –crec que en deies– i que, francament, no sé si en sóc el més mereixedor en veure les cares de tota la “gregalada” que per tercera vegada s’aplega en aquest teatre.

M’heu de permetre la llicència que, abans de res, us hagi parlat d’aquesta forta ventada que des del nord-est bufa amb força i que no és, ni més ni menys, que la de l’Editorial de Maçanet.

Jo no us parlaré de poesia com ho van fer els companys que em van precedir en la feina que ara m’ocupa. Jo no sóc poeta com els altres dos Jordis: en Serra, el palamosí i en Roig, el palmarenc. No! Jo us parlaré –si me me’n surto– només de narrativa; de ficció; de novel·la.

Us parlaré des del punt de vista d’una persona que es va posar a escriure amb una seixantena a sobre. Una persona educada en les ensenyances del franquisme, que va arribar a l’edat madura sense saber un borrall de català escrit. Una persona amb ganes de vomitar interioritats, de contar històries viscudes, històries explicades, històries amagades. Transformant-les, falsejant-les... inventant-les quan calia. Volent emular –pobre ingenu– les millors plomes de la literatura catalana. I per més glòria de Déu, amb una formació estrictament científica, tècnica.

No us recordaré les dificultats que, sense padrins, sense premis, sense difusió mediàtica tenim els autors novells àvids de mostrar les nostres dèries, les nostres farses, les nostres trames, posant-les sobre fulls de paper en blanc. D’això, de les dificultats, ja us en parlen els editors, els agents literaris, els distribuïdors, els llibreters...

Jo us parlaré de la il·lusió d’escriure. Millor dit, de narrar. Perquè escriure i narrar no és el mateix. Escriu el periodista, l’articulista, l’assagista, el dramaturg, el poeta... Però, només narra qui té una història per explicar. Falsa, mig falsa o verdadera. Curta o llarga. Posada en el present, en el passat o en el futur. Realista, surrealista o fantàstica. Des de l’interior més amagat del protagonista o des de l’omnisciència d’un Déu totpoderós.

Us parlaré de facetes de l’escriptura que, barrejades amb sentit, tenen l’objectiu de crear una obra d’art.

I us en parlaré des del meu aprenentatge d’escriptor:

Quan m’hi vaig posar tan sols tenia una obsessió. Comprovar si era capaç d’utilitzar el llenguatge –la meva llengua, la que havia après a escriure de gran– tal com ho feien els autors que llegia. Sí: la llengua, el llenguatge. El llenguatge literari, és clar. Sabia que no podia crear un relat decent si no dominava l’escriptura. D’aquí va sorgir un primer llibre, que –ara– no m’atreveixo a dir-ne novel·la. Flaixos de la vida d’un personatge amb una trama senzilla, però amb un català que jo pretenia acurat... Un llibre autoeditat, per descomptat.

No per molt repetit, no ho vull deixar de dir: «Escriure és un ofici». Apassionant, íntim, solitari... Però, un ofici. I jo, amb aquell llibre, hi vaig iniciar el meu autoaprenentatge.

Quan em vaig endinsar en el meu segon relat, tocat per aquella il·lusió de què us parlava, ja portava dins una història per explicar, una sensació que –estic ben segur– molts coneixeu. Llavors encara pensava que un novel·lista havia de ser aquell Déu omniscient que ho sap tot de tots els seus personatges: el que fan, el que diuen, el que pensen... I per això el relator, sense més, fou algú que s’ho mirava tot des de fora.

Que difícil se’m va fer poder-me separar d’aquell narrador! Allunyar-me –jo l’autor– de la «veu anònima» que ens havia d’explicar aquella història; una història que, en part, era la meva.

Amb aquell llibre, l’aprenentatge de l’ofici anava donant els seus fruits. L’argument i la trama –la manera de conformar la narració– semblaven aconseguits. Però, i els personatges? Havia entrar prou endins, dels personatge? Parlaven prou? Els feia pensar? Els hi havia donat la veu adequada?

A la segona novel·la, –la darrera publicada, una història d’immigració– amb vaig voler apartar des del principi d’”aquella figura irreal” que m’havia de fer de mitjancer amb el lector. Una veu narrativa que també ens va explicar la història des de fora. Tanmateix, però, no vaig voler perdre de vista la veu dels personatges. Fins hi tot, trencant cànons idiomàtics i entrant –en algun dels diàlegs– en les parles castellà-peruanes de la protagonista amb les seves filles... El llenguatge! Altra vegada la llengua!

«Fíjese que ando bien enamorada del muchacho, Julito, que le vengo contando en mis cartas, Mamita».

Veus, d’unes gents de l’altiplà andí, que, fins i tot, m’havia revisat un col·lega peruà.

Llenguatge, personatges, trama, veus mimètiques... i el temps? Com havia organitzat el temps de la narració?

«Qui domina el temps domina el relat!», m’havia dit algú.

En cap de les dues novel·les publicades he fet una escriptura lineal en el temps. Una, comença amb la primera visita del fill i seva xicota a casa dels pares; una jove que farà obrir el bagul dels records al futur sogre. L’altra, amb un cadàver flotant al port de Tarragona, la identitat del qual ens portarà de corcoll durant mitja novel·la. Sempre, doncs, generant expectatives al lector. Però intentant que, a la vegada, no es perdi entre l’entramat temporal.

Cada història –ja ho sabem– té mil maneres d’explicar-se. La perícia de l’autor en organitzar la trama farà despertar més o menys l’interès del lector. Cal evitar, amb la millor estratègia, que no deixi la lectura a les primeres pàgines.

He parlat de l’autor, del narrador i dels personatges. Deixeu-me que us parli, ara, doncs, del lector, la figura que ha de tancar el cercle del recorregut del nostre relat; “novel·la” si l’entitat del text s’ho mereix.

Hi ha qui diu que escriu per a ell mateix. Jo no hi he cregut mai, en aquesta manera de veure l’escriptura en narrativa. Jo escric pel lector. Pels lectors, i quants més, millor. Així que quan m’hi poso “intento” no defraudar-lo. Fer-li la lectura comprensiva, que es trobi immers en els llocs on passen els fets, no deixar que es perdi el mig d’una trama enteranyinada, no donar-li informació que no l’interessa, pensar que és una persona intel·ligent, fer que tot li sigui versemblant, generar-li expectatives, deixar que ell mateix tanqui històries inacabades...

Això sí, també escric perquè, com a primer lector, el text, m’agradi a mi. El llegeixo i el rellegeixo fins a trobar-li la millor forma de que sóc capaç, els mots adequats, els adjectius adients... amputant paraules, textos, informació sobrera.

A més, hem de pensar que d’un mateix text, cada lector en llegeix una història diferent. Tot depèn de les seves experiències vitals, del seu pòsit cultural. N’hem de ser conscients. De cada novel·la he rebut comentaris ben diversos. Doncs, a cada lector li han interessat aspectes diferents. Estic segur que els que escriviu també sabeu de què parlo.

En aquest meu recorregut d’aprenentatge, un nou text córrer pels calaixos de l’editor. Segons m’ha dit, amb bones expectatives.

En aquest nou relat, m’he volgut endinsar a la pell del protagonista: li faig explicar la seva pròpia història, des de dins. Ell només sap el que ha viscut, el que veu, el que sent. Ell, no coneix res del que pensen els altres. Res del que no percep amb els seus propis ulls. Res del que el seu recorregut vital no li ha proporcionat. Com autor, us he de confessar, que aquest penques de narrador, encara m’ho ha posat una mica més difícil.

Quan a la organització de la trama, deixeu-me que us llegeixi el que hi tinc pensat posar a la introducció del llibre:

«No esperis trobar un ordre evident en la lectura d’aquesta història.
Com no la té el pensament del protagonista: ara adult, ara nen, ara jove...»


Ja ho veieu: pretenc que el temps de la narració hi torni a jugar un paper important. En tot cas, els lectors diran si me n’he sortit, o no.

«Escriure, com viure, es dubtar. Escriure és crear del no-res –o del dubte– amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules»

Aquestes últimes, són sentències del mestre Cabré. Penso que, almenys en aquestes, tots hi podem estar d’acord.

Al principi parlava de la il·lusió en aquest meu aprenentatge de l’ofici d’escriptor. Il·lusió –i goig– per poder “crear” vides. Traficar amb les vides d’altres persones. Fer-les néixer, créixer o morir. Vides que conviuen amb nosaltres. ¿O no és veritat que cadascú dels que som aquí, els que escrivim, vivim amb els nostres personatges? Amb els que ara portem dins, i que més endavant voldríem que visquessin en la consciència de moltes més persones?

Ficció? Realitat? Què més dóna? Qui pot pensar que don Quixot no es va passejar pels camps de la Manxa? Que l’Emma Bovary no es va mal casar amb un metge de poble? Que la Colometa no era una de les dones que van viure, guerra i postguerra dura, al barri de Gràcia?

Deixeu-me que, per acabar, incideixi en el procés creatiu de qualsevol obra narrativa i us llegeixi una reflexió de Umbert Eco, inclosa a la “postil·la” d’El nom de la rosa:

«Quan l’autor ens diu que ha treballat endut pel rapte de la inspiració, diu mentida».

I a continuació –i un cursiva– hi afegeix una sentència atribuïda, també, al “nobel” del realisme màgic:

«El “geni” és 20% inspiració i 80% transpiració».

Doncs, ja ho veieu: ofici, dedicació i treball, amb tant sols una espurna d’il·luminació divina! Transpiració –suor!– ens apunta l’autor d’aquella magnífica novel·la en què un “personatge testimoni” ens narra com ell i el seu mestre es mouen entre les hores canòniques de la vida d’uns monjos durant una setmana d’intrigues.

Altra cop el narrador; altra cop els personatges; altra cop els temps narratiu. L’estil, aquella manera d’escriure que caracteritza a cada autor, que li posi cadascú.

I permeteu-me que, lligant-ho amb aquest “tret literari” que ens diferencia als autors –l’estil– i després d’aquesta petita explicació sobre la meva experiència literària, acabi amb una reflexió del mateix gran autor. Un toc d’atenció per a la reflexió, un contrapunt.

«Explicar com has escrit no vol dir que hagis escrit bé»

I no vull acabar sense manifestant-vos el goix i l’honor que sento en estar aquí davant representant-vos a tots vosaltres, els autors de la nostra Editorial. Com diria el de Palafrugell: la “gregalada” de què us havia parlat al principi.

I agrair –penso que també ho puc fer en nom vostre– a en Jordi Albertí i a tots els components de l’Editorial Gregal la tasca que fan en aquest difícil món de la cultura, de la cultura catalana; dels llibres.

Agrair-los la confiança que depositen en autors com jo mateix –i com molts dels que estem aquí– que difícilment podríem publicar si no fos per aquesta refiança, aquesta valoració positiva, valenta, de la qualitat literària del que escrivim.

I per a tots: salut, sort i èxits!...

Moltes gràcies

Alfons Cama i Saballs
Maçanet de la Selva, 1 d'abril de 2017

Òmnium Cultural del Solsonès em concedeix el Premi DRAC de prosa 2016

És un goig poder-vos anunciar que, durant aquesta vetllada de Sant Jordi 2016, he estat distingit amb el Premi DRAC en la modalitat de relat curt atorgat per Òmnium Cultural del Solsonès al meu relat curt "Maria Cinta". Tot un orgull!

"Una història feta amb ironia, amb malentesos, jocs de paraules i amb ganes de sorprendre. Però també amb un fort deix de realitat: la dels homes que van a la mar, la de la dona que ven grana cuita a sota de casa, la d’un notari especial o la d’un capellà sense sotana... La història de la pobre “Maria Cinta”: un bou, una barca, una tieta? Un relat escrit des de la mirada sorneguera i desganada d’un personatge, com a mínim, singular. Diuen que la narració curta -el conte- ha de ser com un cop de puny al lector en mig del front; espero que la “Maria Cinta” us hi deixi una bona nafra!"

Us deixo el text: "MARIA CINTA"